El meu 30è Nadal ha sigut ben diferent als altres 29 que he disfrutat. L'he passat lluny de casa, i tot i que he trobat a faltar els papis i l'Elisenda, els cuixinets, els padrins, i l'àvia, no em puc queixar ja que m'han tractat molt bé.
Aquí a Andalusia, la juerga va ser ahir així que avui la gent s'aixeca tard, una mica ressacosa, just a l'hora de dinar, que consistirà, bàsicament, en intentar acabar amb les sobres del sopar d'ahir nit, que no són poques. Nosaltres ens aixequem a les 12:00, i vist el plan, decidim acompanyar els pares del Juan a Lucena.
En el cim de la Sierra de Aras, un impressionant santuari barroc guarda la imatge de la patrona de Lucena, Nostra Senyora d'Araceli, portada de Roma pel marquès de Comares. És de gran devoció en tot el centre d'Andalusia.
Diuen que des del santuari es poden veure les províncies de Màlaga, Còrdova, Sevilla, Granada i Jaén, i en dies clars, la costa marroquina.
Quan arribem de la visita turística tothom ja torna a ser a taula, atacant les gambes, el caldo i la carn feta al forn. Tenim sort i el dia acompanya a dinar a l'exterior, quin gust!
Desprès de dinar no pot faltar la siesta, de la que no es lliura gairebé ningú!
Un cop feta la migdiada, i cansats d'estar tantes hores tancats en una mateixa habitació ens decidim per anar a sopar a Lucena, en un restaurant la mar de cuquetó (del que no tinc fotos, llàstima). El Juan, desconfiat de les seves cosines (que acaben tornant de sopar a les set del matí) es queda al cortijo. Cagao!!
I així he passat el meu primer Dia de Nadal, lluny de casa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada