L'alsina més vella, el pessebre més dolç, una presa que fa por i molt més!

Molt a prop del cortijo hi ha una alsina que diuen és mil·lenària; no pot ser que estiguem tan a prop i no la anem a veure, oi? Ens costa una mica trobar-la, però després de preguntar a un parell de jornalers que cullen olives la veiem, inconfusible!

Un cop vista, i fotografiada, l' alsina més vella pujem al cotxe i anem cap a Rute. Allà visitem la fàbrica de Galleros Artesanos i ens deleitem pensant quan trigariem a menjar-nos els 1.400 Kg de xocolata amb els que s'ha fet el pessebre de xocolata més gran que he vist (52 metres quadrats)!

Empatxats només de veure el pessebre més dolç, i impregnats de l'olor a xocolata, tornem a pujar al cotxe i ens dirigim a la presa d' Iznájar, acabada de construir l'any 1968.

Quin vertigen!! Un cop vista tornem a pujar al cotxe i cap a Rute s'ha dit. Allà visitem el Museu de l'anís, on trobem quelcom que als Ecija els és molt familiar.

Una vitrina està dedicada a l'anís Alegria, l'anís Miguelín, i altres licors, que destil·lava l'avi del Juan.

Ja és gairebé migdia així que ja és hora de seure i fer l'aperitiu, que a les coses bones tothom s'hi acostuma i l'estómac ja me'l demana!

Dinem al cortijo, i després de menjar, quan a tothom li ve la son, el tiet del Juan, en Raimundo, em pregunta si em faria il·lusió fer un passeig amb la carrossa de cavalls. Quina pregunta! És clar que si!!! I aquí em veieu, amb uns cavalls preciosos!

Desprès del passeig fem petar la xerrada, preparem les maletes i ens disposem a fer l'últim sopar amb els que encara quedem, que no som pocs!

Un Sant Esteve laborable

A Andalusia, el dia de Sant Esteve no és festiu així que quan baixem a dinar a Lucena (avui el pare del Juan convida a tota la familiada a un restaurant de gairebé luxe) totes les botigues són obertes i hi ha un moviment de gent, cotxes i camions ben diferent al que deu veure's avui a Barcelona. Però el dinar no és fins a dos quarts de tres així que ens despertem ben d'hora i anem a Carcabuey. Com serà a l'hivern?

És ben diferent. El jardí és ple de fulles, les plantes no tenen flors i fa un fred que pela! Però a canvi els arbres tenen fruits, així que mentre el Juan Antonio aprofita per fer alguna chapucilla pel jardí,...

...la resta ens dediquem a collir taronges, llimones i caquis,...

...i ens alegrem quan anem a veure l'hort i descobrim que encara queden pebrots i algun tomàquet.

El resultat:

I el premi:

Un descans amb aperitiu inclòs sota un solet boníssim!

El primer Nadal lluny de casa

El meu 30è Nadal ha sigut ben diferent als altres 29 que he disfrutat. L'he passat lluny de casa, i tot i que he trobat a faltar els papis i l'Elisenda, els cuixinets, els padrins, i l'àvia, no em puc queixar ja que m'han tractat molt bé.

Aquí a Andalusia, la juerga va ser ahir així que avui la gent s'aixeca tard, una mica ressacosa, just a l'hora de dinar, que consistirà, bàsicament, en intentar acabar amb les sobres del sopar d'ahir nit, que no són poques. Nosaltres ens aixequem a les 12:00, i vist el plan, decidim acompanyar els pares del Juan a Lucena.

En el cim de la Sierra de Aras, un impressionant santuari barroc guarda la imatge de la patrona de Lucena, Nostra Senyora d'Araceli, portada de Roma pel marquès de Comares. És de gran devoció en tot el centre d'Andalusia.

Diuen que des del santuari es poden veure les províncies de Màlaga, Còrdova, Sevilla, Granada i Jaén, i en dies clars, la costa marroquina.

Quan arribem de la visita turística tothom ja torna a ser a taula, atacant les gambes, el caldo i la carn feta al forn. Tenim sort i el dia acompanya a dinar a l'exterior, quin gust!

Desprès de dinar no pot faltar la siesta, de la que no es lliura gairebé ningú!

Un cop feta la migdiada, i cansats d'estar tantes hores tancats en una mateixa habitació ens decidim per anar a sopar a Lucena, en un restaurant la mar de cuquetó (del que no tinc fotos, llàstima). El Juan, desconfiat de les seves cosines (que acaben tornant de sopar a les set del matí) es queda al cortijo. Cagao!!

I així he passat el meu primer Dia de Nadal, lluny de casa...

La primera Noche Buena

Fa uns quants anys l'Elisenda va voler donar galetes al tió que havia comprat la mami, i des d'aquell any no ha deixat de cagar, però a casa, a part de donar cops de bastó al pobre tionet empatxat no hem celebrat mai la Nit de Nadal, per tant, aquest any celebraré la meva primera Noche Buena, i ho faré, per desgracia, ben lluny de casa.

El viatge el fem amb l'AVE, i s'hi va molt bé. El tren surt a les 09:00, i no arriba a Màlaga fins a les 15:30, però la Nintendo DS, l'esmorzar (entrepants de pernil ibèric de La Flauta, mmm!), les pel·lícules,...

...la parada de 45 minuts a Madrid, que ens permet baixar del tren i estirar una mica les cames...

...i el dinar (a base d'entrepans comprats a la bonica estació d'Atocha) fan que les sis hores i mitja que dura el trajecte passin volant.

En arribar a l'estació de Màlaga agafem un taxi, que ens deixa a Torremolinos, una parada tècnica que ens permet agafar el cotxe, i dirigir-nos cap a Los Hoyos, un bonic cortijo andalús situat entre Rute i Lucena, a la provincia de Córdoba.

Les vistes des del cortijo, no podien ser altres que grans extensions d'olivers. Si m'aborreixo aquests dies, contaré quants se'n veuen!

Quan arribem, la taula ja està parada. Carai, quanta gent en una sola habitació!

Però ens toca ajudar una mica i preparem els canapés. La recompensa: en faig quatre, me'n menjo un. Oh! Què bons!

Quan tot ja és a punt ens asseiem a taula, i a menjar s'ha dit!

Desprès de sopar, quan a tots ja ens comença a entrar la son piquen a la porta, qui serà a aquestes hores? Obrim la porta i no hi ha ningú, però han deixat dues bosses enormes plenes de regals! Sembla ser que el Pare Noel tenia pressa, i no ha pogut ni parar per saludar.

Carai, aquest any he firat perquè m'ha cagat el tió i Santa Claus també ha pensat en mi! Ara espero que els reis no passin de llarg!

Vysehrad i cap a casa...

Avui és un dia tonto; el nostre avió surt a les dues així que no tenim gaire temps. Per això ens hem decidit per visitar únicament Vysehrad, el que diuen que és el segon castell de Praga.

Per arribar-hi hem de fer una sola parada de metro així que preferim anar-hi a peu, però resulta ser una odissea; no sabem per on anar.

Preguntem a dues noies, una sap poc anglès i l'altre ens dóna les instruccions en txec (i jo que pensava que si anava amb la càmera penjada al coll em confondrien per turista...) però al final descobrim que hem de creuar un llarg pont.

Per fi, després de molt caminar arribem a l'entrada del castell. De fet, ja fa molt temps que no existeix el castell entre els restes del que va ser el segon assentament històric de la capital txeca. A diferencia del Prazský hrad, que vam visitar ahir, Vysehrad és, essencialment, una gran esplanada envoltada per vertiginosos penya-segats.

Passegem per les muralles d'aquesta ciutadella en ruïnes per contemplar bones vistes de la ciutat i del riu Moldava.

Visitem l'església de Sant Pere i Sant Pau així com un bonic cementiri.

Tornem cap a l'hotel en metro. Ja hem caminat força per venir fins aquí i comencem a estar nerviosos per l'hora.

Ens acomiadem del que ha estat casa nostra durant quatre dies, l'hotelet U Melounu, i caminem, amb els caps baixos, cap a l'estació de metro I.P.Pavlova.

El camí que hem de seguir és el mateix que vam fer per venir així que ja ens ho coneixem. A Dejvická ens espera l'autobús 119, que ens duu directes a l'aeroport.

Arribem amb temps més que sobrat però ens trobem amb una llarga cua (la única en tot l'aeroport) al mostrador de facturació d'Iberia-Clickair i ens decebem al descobrir que no podem fer el check-in en les màquines, quina ràbia!

Sembla mentida què lent passa el temps quan esperes que arribi el dia de marxar, i un cop vam sentir a la mami dient: A Praga! Ho sabia! , en un obrir i tancar d'ulls ja tornem a ser a l'aeroport, però esperant l'avió que ens torna cap a casa.

Elisenda, hem de pensar bé què els regalarem l'any que ve, que ara no s'acontentaran amb qualsevol cosa!! Na shledanou Praha! Fins sempre!