Avui serà un dia molt complet. El primer que volem fer és anar al Duomo, i pujar a la cúpula. La Laia em va advertir que era fàcil que hi hagués molta cua (i molt claustrofòbica de fer) així que amb l'objectiu d'evitar-la tot el possible ens aixequem ben d'hora i després d'esmorzar ens posem en marxa.
L'hotel és ben a prop del centre històric així que ens hi plantem en menys de 10 minuts.
La catedral de Florència, consagrada a Santa Maria del Fiore, va ser construïda el segle XIV, en ple Renaixement primerenc. És famosa per la seva gran cúpula que va ser dissenyada per Brunelleschi, un dels més grans arquitectes renaixentistes.
El primer que fem, abans de res, és pujar a la Cupola dei Brunelleschi. La sort ens acompanya: no hi ha ningú fent cua!!
La construcció de la cúpula es va resoldre gràcies a Filippo Brunelleschi, qui va dissenyar l'any 1420 la seva enginyosa estructura de doble conquilla, que possibilitava fer dues grans cúpules de fileres de maó (una d'interior i una d'exterior) sense necessitat de bastir complicades estructures de suport. Va guanyar el concurs d'adjudicació el 1418, i el 1423 li encarregaren les obres de construcció de la catedral sencera. L'estructura principal es va acabar el 1434 i es veié completada amb el llanternó del Verrocchio el 1436 i les quatre tribunes de mitja cúpula de l'absis el 1438. Preparats per la pujada?
La cúpula està recoberta en el seu interior per un fresc d'immenses proporcions, que representa el Judici Final. Durant set anys, van treballar en ell Giorgio Vasari i Federico Zuccari, que el van culminar l'any 1579.
La cúpula té 100 metres d'altura interior, 114,5 metres d'altura exterior, 41 metres de diàmetre interior i 45,5 metres de diàmetre exterior. Tenint en compte que els frescos es van acabar un segle després de la construcció de la cúpula, me'n faig creus de com van ser capaços de pintar-lo...
És hora de seguir pujant...
I per fi arribem a dalt de tot:
Quin vent que hi fa, es nota l'altura!!!
Feta tota la volta a la cúpula decidim iniciar el descens, que com veureu no és gens fàcil!
Un cop a baix, comprovem l'altura en la que estàvem. Déu n'hi do!!
Realment ha estat una pujada espectacular. Ara, no m'imagino com ha de ser plena de gent. Pobreta Laieta i Raulín, i tots els que estaven amb ells fent cua...
Amb la pujada a la cúpula no en tenim prou, i aprofitant la falta de turistes ens engresquem a pujar també al Campanile di Giotto, una torre de 85 metres d'altura i de 414 esglaons.
Finalment entrem a la Basílica de Santa Maria del Fiore, iniciada l'any 1294 i acabada l'any 1417 (sense la cúpula). La recarregada façana neogòtica és del s.XIX.
Es creu que el Battistero di San Giovanni és l'edifici més antic de la ciutat, sent particularment famós pels seus tres conjunts de portes de bronze, de considerable valor artístic. Fins al segle XIX, tots els ciutadans catòlics de Florència eren batejats en aquest baptisteri.
A partir d'aquell moment Ghiberti era un dels artistes més prominents en aquest camp motiu pel qual li van encarregar l'any 1425 la creació del tercer conjunt de portes, més tard anomenades per Miquel Àngel, com les Portes del Paradís. Tenen 10 panells, representant l'Antic Testament i van acabar-se 27 anys després.
Acabada la visita a tot el recinte del Duomo ens traslladem cap a la Galleria dell'Accademia, a veure el David, de Miquel Àngel (1501-1504). És de marbre blanc de Carrara, i amida 517 cm d'altura. L'escultura representa a l'heroi bíblic, el Rei David, quan està preparant-se per enfrontar-se amb Goliat.
Després de dinar una bona bistecca alla fiorentina (de la que no tinc fotos degut a la gana que portava a sobre que no em va deixar ni pensar en fer-la) caminem una estona per rebaixar el menjar, i parem a fer un gelat i un caffè latte a la gelateria Vivoli, segons la guia, la millor de Florència. A continuació seguim camí cap a l'església de Santa Croce, que conté les tombes de grans homes de la toscana com Miquel Àngel o Galileo.
Els comerços situats a ambdós costats del pont vell han estat en mans d'orfebres des de que, en el s. XVI, Ferran I va expulsar els carnissers (sembla ser que al Rei li molestava la pudor).
Abans que marxi la llum de dia que ens queda fem parada a la Piazza della Signoria, la plaça central de Florència. És la seu del poder civil amb el Palazzo Vecchio i és el cor de la vida social de la ciutat.
Sopem en una pizzeria que ens crida l'atenció pels baixos preus i la gentada que hi té, recordant-me una mica l'Atlàntida de Vilassar, sempre plena i amb cues. La pasta és molt bona, però per desgràcia del Juan, la pizza té molt poc a envejar...
La Font de Neptú, de Bartolomeo Ammannati (1563-1565) és la primera font pública de Florència. El gran Neptú fet en marbre tou no és molt estimat pels florentins. Es veu que el poble, durant la inauguració de l'estàtua cridava: Ammannato Ammannato, quanto marmo hai sciupato! (Ammannato Ammanato, quant marbre has malgastat!)
Arribats a l'alberg, consultem per Internet els horaris de tren que van a Pisa i a Siena, i busquem informació d'ambdós destins.
Què farem demà, anar a Pisa o a Siena?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada