Tota una aventura en el Holyrood park

Són quarts de deu del matí, i déu n'hi do l'ambient que ja es respira a la capital escocesa entre els que esperen les bones actuacions que deuen estar a punt de començar, els que es fan publicitat atapeint parets ja plenes de papers i els que, recent llevats, esmorzen a una terrasseta de la Royal Mile:

Ahir, entre una cosa i una altra, ens vam quedar a mitges de recórrer l'eix principal de l'Old Town així que després d'un bon i molt econòmic esmorzar en el Subway ens posem en marxa i caminem fins al Palau de Holyrood.

Fundat com a monestir per David I l'any 1128, ha servit com a principal residència dels Reis i Reines d'Escòcia des del segle XV. Avui en dia és la residència oficial de la reina Isabel II quan visita Escòcia. L'entrada val un pastufo així que ens conformem amb veure'l des de fora.

Molt a prop del palau hi trobem la Seu del Parlament Escocès, inaugurat a finals del 2001...

...i el Holyrood Park, una extensa zona de camp que servia de vedat de caça per a la reialesa. Avui en dia és un popular parc que aporta aire pur i vegetació a Edimburg. Té una extensió de 263 Ha en les quals s'alternen diverses classes de paisatges que inclouen penya-segats i llacs. El punt més elevat es coneix com a Arthur's Seat, un pujol de 251 metres d'altura, volcà extint i símbol d'Edimburg. Ja que no hem entrat al Palau, tenim temps de pujar-hi. Apa, amunt!

Buf, això cansa...

Fem una primera parada sobre el penyat de Salisbury que ja ens va bé per descansar; no ho sembla, però la pujada és pronunciada, i siguem sincers, la nostra forma física és pèssima... Ara, de moment l'esforç s'ho val:

Però encara no hem arribat a dalt de tot, i ja que hi som, seguim pujant, i pujant, i pujant fins que per fi, coronem el cim (nosaltres i uns quants més, és clar!):

Un cop recuperats del desgast energètic que hem sofert, iniciem el descens.

En teoria més ràpid que la pujada, si no fos perquè el turmell del Juanito va ballar més que el de la model de la passarel·la... ai, ai, ai!!

Buf, això no té bona pinta...

Caminar a quatre grapes o baixar fent la croqueta són opcions que el Juan fa servir per arribar a baix forçant el mínim el turmell. Llàstima que jo estava tant nerviosa i preocupada per les conseqüències de la caiguda que no se'm va ocórrer fer-li cap fotografia...

Finalment, arribem a un petit llac ple de cignes, que segons ens van dir, són propietat de la reina. Uuuuh!!! El Juan va aprofitar l'aigua freda del llac per descansar una mica el peu... pobre...

Des d'allà truquem a Assistència Sanitària, i ens donen la direcció d'un centre de salut al que hi anem en taxi, una altra experiència: Mare de Déu com condueixen!!!

A la direcció que ens indiquen no hi trobem res més que un gimnàs així que decidim anar a dinar i discutir què fer després mentre recarreguem l'estómac.

Finalment decidim anar ja cap a Stirling, següent destí del nostre viatge, amb la pena de no haver passejat entre les cases georgianes del New Town i de no haver gaudit més del Festival Internacional. Què hi farem, en una altra ocasió...

La ciutat d'Stirling, ubicada en cor de l'àrea coneguda com la Central Lowlands, les Terres Baixes del Centre, va ser, antigament, la porta de comunicacions entre el nord i el sud d'Escòcia.

Després de quedar impactats per l'esplèndid alberg en el que ens allotgem (ja us l'ensenyaré demà amb llum de dia), truquem un taxi i iniciem el tour de la tarda:

A Escòcia, igual que a casa nostra, hi ha Seguretat Social i funciona igual de bé que aquí :-)

Al cap de tres hores sortim de l'hospital amb un bon pronòstic: no s'ha trencat cap lligament i tot i que ha de fer bondat, pot caminar! Un ibuprofeno pel dolor, i llestos!

Buf, estem de sort! Bona nit!