Me'n vaig a Jordània! Ara sí que sí!

L'esmorzar és fins a les 10:00h, així que intento dormir el màxim sense desaprofitar l'esmorzar. A dos quarts de dotze, un cotxe ens portarà a l'aeroport a en Javier, a la Rosa, a la Mercedes i a mi.

Baixo al menjador de l'hotel a quarts de deu i ja me'ls trobo esmorzant.

La Laura, l'Elena i altres companys finalment van ser recol·locats amb un vol de la Turkish, a dos quarts de vuit del vespre d'avui, així que segur que aprofiten per dormir més.

Havent esmorzat tranquil·lament veiem com va apareixent la resta de companys. Tots estem més tranquils i ja hem paït que hem perdut un dia del viatge. Què hi farem. Ara bé, tots encara segueixen preocupats... on serà la seva maleta? Per sort, la meva és amb mi!

Anem a l'aeroport amb massa antelació, pel meu gust. Ja que sóc a Istanbul m'encantaria visitar-la, però l'hotel és a prop de l'aeroport i lluny de la ciutat així que tampoc hi tinc res a fer.

Quan hi arribem, encara no han obert el mostrador de facturació. Aprofitem l'espera per intentar localitzar les maletes perdudes. Per sort, la Mercedes parla molt bé l'anglès. Els de la Turkish asseguren que les maletes són a l'aeroport d'Istanbul i que viatjaran amb nosaltres a Amman. La Rosa no n'està gents convençuda. Ja va fer un viatge sense la maleta, i diu que no en repetirà un altre.

Intentem localitzar les maletes (sense sort) i ens posem a la cua de facturació. Ja ens toca. 

Ensenyem el paperet que ahir ens van donar a la Turkish i les hostesses de terra de la Royal Jordan ens diuen que no, que ho senten molt, però que no som a la llista de passatgers. Ja comencem.

Tornem al mostrador de reclamacions de la Turkish i després de mooolta estona de trucades, converses entre ells en turc (de les que evidentment no entenem res) i de notar el nerviosisme en les seves cares ens diuen que sí, que estem recol·locats en aquell vol i que ho arreglaran.

Un d'ells ens acompanya al mostrador de facturació. Parla amb els hostessos de la Royal, i retornem al mostrador de reclamacions. En aquells moments, els nostres companys, a Jordània, estan fent el trekking de 3 hores pels voltants del Wadi Mujib. Les nostres vistes no són les d'ells, però caminar, estem caminant el mateix!

Ens topem amb el grup que vola a les 19:30. Però què hi fan aquí? Mare meva, es passaran el dia a l'aeroport! Encara he tingut sort, penso...

Una altra espera, cada cop més angoixosa per saber si podrem volar, o no, amb la Royal. Els de la Turkish ens ofereixen volar amb ells, a les 19:30 (amb els nostres companys), però em nego. Encara tinc l'esperança de veure el Mar Mort, si arribo a una hora decent a Amman...

La Rosa segueix preguntant per la seva maleta i es maleeix per haver-hi desat les botes de muntanya. “Sense la maleta no puc fer el viatge!” - es queixa.

Fem una altra excursió al mostrador de facturació de la Royal acompanyats d'un hoste de la Turkish i aquest cop, per fi, ens donen les targetes d'embarcament. Al·leluia.

Enlairem sense massa puntualitat (l'únic vol que va sortir puntual va ser el que vam perdre...) 

... i arribem per fi a Amman. 

Arribem nosaltres, i les maletes de la Rosa i el Javier. Ells ja estan tranquils. La Mercedes no tan; la seva maleta no ha arribat.

Allà ens espera un senyor amb els visats ja preparats i una furgoneta que ens traslladarà directament a Petra, on ens espera el guia i la resta del grup. Ens separen 240 km, unes tres hores i quart.

Circulem per la (suposo) bonica autopista del desert. Ja és completament de nit i no es veu res. Fem una parada tècnica, i seguim camí. Però de cop, el nostre conductor s'aparta de la carretera, i para. 

Surt fum del motor! La veritat és que ja ens ho prenem graciosament. Què més ens pot passar?!

Després de mirar què pot estar passant-li al cotxe decideix anar a buscar ajuda. Ens deixa allà dins, rient de la situació i veient com joves beduïns de la zona passen per allà i ens miren amb cara de curiositat. “De què deuen riure?” - deuen pensar.

Finalment arriba el conductor, amb un cotxe ben atrotinat conduit per dos joves jordans. Un vestit amb un xandall del Real Madrid i l'altre amb un thawb blanc (la clàssica túnica beduïna de cotó) impecable.

Amb una corda ens remolquen uns metres, fins a una, diguem-ne, botiga de queviures. Allà, que hi ha més llum, intenten arreglar la furgoneta i ens esperem menjant unes patates a les que ens convida el conductor, avergonyit i preocupat per la situació. Nosaltres estem de bon humor i el tranquil·litzem. Una altra anècdota a explicar quan arribem a casa.

No aconsegueixen arreglar la furgoneta així que en fan venir una altra.

Per fi, arribem a l'hotel Petra Palace 3*. A la recepció ens espera en Charif, el nostre guia. Deixem les maletes a la nostra habitació (a mi em toca compartir, però la meva companya encara no ha arribat) i en Charif ens acompanya a conèixer la resta del grup (dels que han arribat) i que ens trobem fent petar la xerrada, havent sopat. Ens saludem, però no ens hi podem quedar, doncs ja han tancat la cuina i encara hem de sopar! Ja són les 23:00h...

Ben a prop de l'hotel topem amb un lloc obert (tot i que sense ningú) on fan pizzes i decidim sopar allà. Poques més opcions tenim!!

La veritat és que no sopem malament, i ben economic (per mi)! 4 € per la sopeta i una aigua! La resta es demanen pizza i cervesa sense alcohol (recordem que estem en un país musulmà i que el consum d'alcohol no està permès) i paguen més del tripe doncs només la cervesa ja els costa més de 6 €!. Aquí aconsegueixo la xapa que li duré al ninet Ot.

Per fi som a Petra, i per fi comencem el viatge a Jordània!

Bona nit!