Temps aproximat: 4-5 hores
Desnivell molt ascendent: -150 metres + 490 metres
Buf... pujar, pujar i més pujar
Bon dia!!!!!
Quina sort que estem tenint amb el temps! No plou, no hi ha boira i fa una fresqueta molt agradable! Tot això ho descobreixo quan, un cop desperta, he de sortir del caliu de l'habitació per fer pipí.
Esmorzem. Avui a la Txus i a mi ens toca de pinxes així que hem d'espavilar! I un cop esmorzats desparem taula, rentem plats, recollim la cuina i ens preparem els entrepans i la fruita per dinar... i no ens oblidem de rentar-nos les dents!
Quina sort que estem tenint amb el temps! No plou, no hi ha boira i fa una fresqueta molt agradable! Tot això ho descobreixo quan, un cop desperta, he de sortir del caliu de l'habitació per fer pipí.
Esmorzem. Avui a la Txus i a mi ens toca de pinxes així que hem d'espavilar! I un cop esmorzats desparem taula, rentem plats, recollim la cuina i ens preparem els entrepans i la fruita per dinar... i no ens oblidem de rentar-nos les dents!
Tanquem la motxilla...
Els primers 3,5 quilòmetres són prou planers, tot i que amb tendència a pujar.
Topem amb el riu Grashagakvísl que, per sort, ens permet creuar-lo sense haver-nos de descalçar! Això sí, ho hem de fer amb molt de compte doncs l'aigua baixa amb molta força!
El paratge per on passem és excepcional però no tot pot ser bo. Comencem una dura pujada (per mi) de 300 metres de desnivell en un quilòmetre i mig de recorregut.
Anem fent breus parades i quan mirem enrere gaudim d'unes vistes de luxe: una immensa extensió de praderies, turons, rius i valls de color verd intens que conformen la regió de Álftavatn, on hem passat la nit.
Seguim pujant.
La vista no canvia massa però cada cop és més excepcional.
En Pablo ens comenta que poques vegades ha vist un dia tan clar. Quina sort que estem tenint!
De cop el paisatge canvia radicalment. Els turons canvien el verd pel marró i topem amb enormes i espesses clapes de neu...
... i terra fumejant.
Amb petits descansos que fan baixada...
...el terreny fa més aviat pujada. Així seran els pròxims 6 quilòmetres, els que ens queden fins el refugi.
Ara bé, en Pablo pretén que avui dormim plans. Veieu aquesta muntanyeta? Doncs cap a munt s'ha dit. El dia és tan clar que hem d'aprofitar i veure les vistes que des d'ella hi ha, ens diu. Per sort, deixem les motxilles a baix (qui ens les pot robar?) i pugem ben lleugers de pes.
Arribo destrossada, però realment la pujada val la pena.
Fixeu-vos si el dia és clar que encara es veu el llac d'on venim!
Recuperades (una mica) les forces,...
...iniciem el descens.
Caminem una estona més i, per fi, fem la parada per dinar. La Txus i jo, que som uns desastres les dues, amb el tràfec de les obligacions com a ajudants de cuina... ens hem descuidat la bossa del dinar a l'alberg!!!!!!!!!!!!!! Nooooooooo!!!!!!!!!!!!
A tots els fem pena i amb un mos d'un i un mos d'un altre acabem menjant com unes reines.
I a seguir, que encara ens queden gairebé dues hores per arribar a l'alberg.
El paisatge és brutal, però molt punyetero, doncs tot són baixadetes, i posteriors pujadetes, que em deixen ben destrossada.
I per fi ja divisem el nostre refugi d'avui, el Hrafntinnusker.
Sembla que estigui a tocar, però arribar es fa etern. Baixadeta amunt, baixadeta avall. Buf!
Però, per fi, ja hi som. Hem arribat al pitjor refugi de tots! No hi ha electricitat (com a tots) però tampoc hi ha dutxes ni... lavabos!!! El que hi ha són latrines... i sento semblar de ciutat... però m'entren arcades mentre faig pipi de la pudoreta que fa!
Ens instal·lem a l'habitació. Avui dormim tots junts, amb un sud-coreà que estava la mar de tranquil fins que, de cop, és envaït per un grup d'onze. Aix, per fi. Quines ganes d'arribar, de descarregar la motxilla i de descansar.
Descarregar la motxilla sí... però descansar???? Què va!
A 1 quilòmetre del refugi hi ha la muntanya Södull, una excursió de mitja horeta que no em puc perdre... Cap a munt s'ha dit!
Ooooooh!!!! Ca macu!!!!!!!
Tot el que puja, després baixa! Així que gaudeixo la baixada.
Ara sí, fora botes!
Passem l'estona llegint, intentant organitzar la motxilla, xerrant i agafant gana per l'hora del sopar.
Sopem a la mateixa habitació i convidem al sud-coreà a compartir taula (i menjar) amb nosaltres. Ell, que s'ho ha de carregar tot a l'esquena, no sabeu com ho agraeix!
Havent sopat, gaudim d'una espectacular posta de sol.
Avui és la última nit de travessia i el dia està completament destapat. Tindrem la gran sort de veure aurores? En Pablo ens diu que l'única manera de veure-les és no deixant de mirar el cel. Quines ganes de veure-les... però quin cansament i quina son! Trobem la solució perfecta. L'Ana, el Jose, la Txus i jo ens repartim la feina: cada un de nosaltres es despertarà a una hora diferent, a partir de les 00:00 h i fins a les 03:00 h i sortirà a inspeccionar. Si veu quelcom despertarà a la resta, si no, tornarà al llit i a seguir dormint.
Tots complim amb la missió, però tots retornem al llit sense despertar a ningú. Avui, no hi ha aurores...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada