El retorn (2a part)

Laugavegurinn, o més conegut com "El Trekking de Laugavegur" és la ruta de senderisme més coneguda d'Islàndia (i una de les més boniques del món, segons diuen) connectant les reserves naturals de Landmannalaugar i Þórsmörk.

Una de les característiques d'aquest trekking (i el que més em motiva) és que ofereix una gran varietat de paisatges: muntanyes de gairebé tots els colors, glaceres, aigües termals, cabalosos rius i tranquils llacs. Històricament, aquesta ruta, d'uns 55 quilòmetres, es completa en quatre dies i el punt de partida sol ser Landmannalaugar (fas majoritàriament baixada) però nosaltres la fem a l'inrevés (és a dir, fa majoritàriament pujada!!).

El nostre trekking, però, era de sis dies (fèiem en total uns 80 quilòmetres). Hauríem d'haver començat a Skógar, on hi ha una preciosa cascada Skógafoss que ja tinc la sort de conèixer.

Així doncs, a causa del pobret ocellet que es va estampar contra el motor de l'avió, ens hem perdut dues etapes: la de Skógar fins a (a veure com ho llegiu) Fimmvörðuháls (d'uns 14 quilòmetres amb un desnivell ascendent de 1.000 metres) i la de Fimmvörðuháls fins a Þórsmörk (d'uns 12 quilòmetres, amb un desnivell descendent de poc menys de 1.000 metres). Si ho mirem pel cantó bo, són les etapes més dures.

Per fi ja tenim la targeta d'embarcament...

... i per fi ja embarquem!

El vol dura quatre hores i mitja.

Wowair és una companyia de baix cost, és a dir, pagues per tot, però tenen el detall de regalar-nos a tots un peazo entrepà de pernil i formatge calentó, que ens mengem la mar de gust, aigua i cafè.

Aterrem a Reykjavík a les 06:00 del matí (hora local). Els nostres rellotges marquen les 08:00 h. Gairebé no he dormit però se'm passen tots els mals. Per fi torno a ser a Islàndia!

Recollim les maletes (que per sort no se n'ha perdut ni una) i una guia de Tierras Polares ja ens espera a la sortida de l'aeroport. Ens duu a la ciutat i ens deixa mig instal·lar-nos en aquesta caseta.

Esmorzem, que ja tenim gana...

 ... i aprofitem el parell d'hores que tenim lliures per passejar per la ciutat. 

Torno a veure la Hallgrimskirkja (llàstima que aquesta vegada no tenim temps de pujar-hi)...

... les cuquetones casetes de fusta del centre... 

 ...i l'obra escultòrica que recrea el perfil del típic drakkar escandinau.

Amb el temps justet retornem a la casa on hem esmorzat.

Hi deixem la maleta amb tot el que no necessitem pel trekking i buido una mica més la motxilla perquè pesi el menys possible. Estem tots acollonits amb el pes de la maleta: només de portar-la amunt i avall per l'aeroport ja tenim l'esquena destrossada... i encara no hem començat el trekking...! 
Amb el que he tret crec que ja estic per sota dels 8 kg, ja estic una mica més tranquil·la!

Un autobús de línia ens portarà fins a Þórsmörk i l'esperem pacientment a la seva parada, a tocar d'una benzinera, on fem un cafè cortesia de Tierras Polares. El trajecte dura unes dues hores i mitja.

Estic encantada de fer de nou aquest trajecte. Recordeu el post: "Objectiu: Arribar a l'alberg més remot de l'illa!"? Doncs a aquesta zona anem, i és clar... toca creuar rierols, riuets, rius i riuots. Estic impacient per veure la cara de la Txus, l'Ana i en Ramon quan descobreixin on (i per on) van! :)

El que no sabia quan hi pugem... és que farem parades.
La primera en un punt de servei, per fer pipi, i aprofitem per menjar-nos un entrepà que nosaltres mateixos ens hem preparat amb les existències que hi havia a la casa.

Seguim, i anem gaudint de les espectaculars vistes. 

Des de la carretera divisem la ja per mi coneguda Seljalandsfoss, una preciosa cascada amb una caiguda de 66 metres, sota la glacera de l'Eyjafjallajökull, que té la peculiaritat de poder-hi caminar per darrere.

El conductor fa una parada de 10 minuts (no sabem si oficial o extraoficial, aprofitant que el bus va buit) i l'aprofitem al màxim!

Seguim...

Fem una tercera parada. Aquest cop sí que creiem que de regal del conductor. Orgullós del seu país ens mostra el que havia sigut una llacuna però que va desaparèixer després de l'erupció de l'Eyjafjalla l'any 2010.

I el trajecte s'està animant. 

La quarta (i última parada) ja serà al nostre destí, el refugi de Skagfjordsskali Landgidalur, a tocar del riu Krossa. El que els meus companys no saben (i que jo espero amb ganes) és que el riu s'haurà de creuar, i no és l'únic.

Baixem del bus a un quart de sis. És suposadament l'última parada. Hi esperem trobar el guia però ningú ens ve a rebre. Esperem 5 minuts abans de posar-nos nerviosos. Aiii... i si no és aquí? L'Ana i la Txus van a preguntar a un grup d'espanyols (recognoscibles pel xivarri que fan) i jo m'apropo a recepció a preguntar si el nostre grup és aquí.

Gràcies a Déu localitzo al nostre guia, en Pablo, que esperava veure'ns arribar en una altra companyia d'autobusos i per això no ens havia vingut a rebre. Buf... ara sí. Ja hi som!!!

En Pablo ens deixa "instal·lar-nos" a la nostra habitació: 

Sant Antoni Gloriós! La Txus i jo ens mirem. Som quatre i només hi ha dos llits lliures... Resulta que hem de compartir matalàs!

Dormim 6 persones en aquesta habitació, sense llum artificial (això ho vaig descobrir al vespre), sense porta i sense saber on deixar la motxilla. I, la veritat, és que encara hem tingut sort. Hi ha qui dorm en llits "dobles" (com el nostre) en el passadís que duu a la nostra habitació. Bé, és igual. Sóc a Islàndia!!!

Un cop instal·lats (és a dir, deixada la motxilla sobre el llit) en Pablo ens duu a fer una excursió per la zona. La resta del grup està avui rebentat (recordem que porten dos jornades dures de trekking) i es queden descansant al refugi.

A poc més d'un quilòmetre del refugi hi trobem la muntanya Valahnúkur, de 458 metres d'altitud. Des del seu cim, un cop he recuperat l'alè (acabem de superar més de 200 metres de desnivell en poc més d'un quilòmetre,), podem gaudir d'unes vistes espectaculars (360º) del paisatge volcànic de Þórsmörk i el volcà i glacera Eyjafjallajökull.

La baixada la fem per l'altra banda. 

El trajecte és una mica més llarg però en Pablo ens ho recomana, per poder veure Songhellir, una famosa cova. Ell segueix camí cap al refugi, doncs ha d'anar preparant el sopar, però ens deixa tranquil doncs el camí de retorn està molt ben senyalitzat. 

El seu nom significa: la cova de les cançons i és degut al ressò que té. Arribem fins on podem! 

Passem pel refugi de Husadalur, que no és el nostre (la zona de Þórsmörk en té més d'un)...

 ... i topem amb aquestes boniques casetes...

 ...que són de trolls!

Des d'aquí tenim 55 quilòmetres fins a Landmannalaugar. El nostre destí d'aquí a uns dies!
Abans, però, hem de caminar 2 quilòmetres fins al nostre refugi, el Landgidalur.

Ja gairebé hi som!

Arribem poc abans de l'hora de sopar.
Al menjador, comunitari per tots els que ens allotgem al refugi, hi coneixem a la resta de companys del grup. En total som 11 (10 + el guia). 

Abans d'anar a dormir però... una dutxeta! 
El sopar i les dutxes requereixen una explicació més detallada. Amb l'objectiu de mantenir la intriga fins al següent post, per una banda, i de no allargar més aquest, per l'altre, em reservo aquests dos temes per més endavant.

Com heu vist, el dia ha sigut molt llarg i molt intens, però encara que sembli mentida, encara no ha acabat. La Txus i jo dormíem plàcidament (suposo) ben enganxadetes en el matalàs (això sí, cadascuna dins del seu sac) quan un crit ens desperta d'un bot: AURORAAAAAAAAAAA!!!!!! AURORAAAAAAAAAAA!!!!!!

Sobre les 01:30 (24 hores després d'haver-nos despertat per iniciar el viatge a Islàndia) veiem una petitona però bonica aurora boreal a tocar de l'alberg.

Comencem bé el viatge. Què més es pot demanar? Bona matinada!