La volta al món en ...: Un destí de somni: Cornellà

Maleta a punt. Però ni idea de si la he feta bé, o no.

Quins nervis. Avui, després de poc més de 5 anys, torno a Islàndia. Sóc conscient que sempre dic que no vull repetir, amb la de països que hi ha per conèixer... però és que Islàndia em té enamorada... i realment, pel tipus de viatge que faré i la zona on vaig, fan que sigui un viatge completament diferent al que ja vaig viure. A més, aquest cop hi vaig soleta...

Per primera vegada m'he decidit a fer una travessia. És a dir, tot el que porti a la motxilla, ho he de carregar durant tot el dia (sumant-li el pes de l'aigua i del menjar del dia). He de triar bé el que me'n porto. L'avió no surt fins les 23:00 de la nit. Tinc temps de rumiar-m'ho i repensar-m'ho!

Arribo a l'aeroport amb més temps del necessari i facturo la maleta que serà per Noruega. Ai perdó, crec que no ho havia dit encara: després d'Islàndia empalmo amb Noruega... :)

A la cua de facturació, en la que per sort no hi ha gairebé ningú, em saluda una noia amb una cara que barreja la il·lusió, l'emoció i el nerviosisme. "Vas a fer el trekking d'Islàndia amb tierras polares?" - em pregunta.

Siiiiiiii!! Ja tinc compi!!! És la Txus. I poc savíem, en aquell moment, les aventures i desventures que estavem a punt de viure.

Esperem l'hora d'inici de l'embarcament passejant per l'aeroport, menjant alguna cosa i acomiadant-nos de la família i amics abans d'enlairar-nos. Per fi embarquem. Quins nervis!!

Ja ho sabeu que odio volar, però cada cop ho suporto millor... i sobretot si tinc algú al costat amb qui encara no hi ha prou confiança per mostrar-li la meva cara de pànic de l'enlairament.

Per fi, l'avió entra a la pista i agafa velocitat. Aixeca el morro... i pum!... sentim un soroll unes files més endavant, a la banda esquerra de l'avió (nosaltres estem a la banda dreta, a darrera). Em miro a la Txus amb la cara més tranquil·la que aconsegueixo posar. "Ui, quin sorollet" - li dic. La cara d'ella és com deu ser la meva. Per dins estic cridant histèrica: QUÈ COI HA SIGUT AIXÒÒÒÒÒÒÒÒÒÒÒÒÒÒÒÒ????????????????????????

L'avió segueix volant, i la gent sembla tranquil·la. Jo intento estar-hi. Però l'avió no vola com hauria. No ha pujat prou. Mitja hora després d'enlairar encara hi ha l'avís de cinturó encès, les hostesses segueixen assegudes al seu seient amb el cinturó posat i no et deixen anar al lavabo. I el pitjor, algú que té finestreta diu: Mira, Barcelona!

Què coi hi fem encara a Barcelona després de portar més de mitja d'hora de vol? Per fi el pilot ens parla. Ens explica que un pobre ocellet ha xocat contra el motor esquerra de l'avió en el moment d'enlairar. Que l'avió està bé i que podríem arribar a Reykjavik, però que per seguretat ha decidit retornar a Barcelona. Que estem esperant pista per aterrar.

A les 01:40 per fi aterrem a Barcelona. A les 01:35 (hora local) havíem d'aterrar a Reykjavik. Una passatgera, de les afortunades que s'adormen només enlairar, tindrà una bona sorpresa quan baixi de l'avió...

La Txus i jo ens mirem tranquil·les per haver tocat de peus a terra, però preocupades. A quina hora arribarem a Islàndia? Esperem que revisin el motor ràpidament i que enlairem en una estona. Però no, ens fan baixar... Això no pinta bé...

Sortim de l'avió, un Airbus A320, i els 220 passatgers (l'avió anava ple), amb una tranquil·litat, paciència i resignació (suposo que tots conscients que la cosa podria haver sigut molt pitjor) esperem que ens diguin alguna cosa. Allà coneixem a l'Ana i el Ramon, companys també del viatge.

Finalment, ens diuen que ens col·locaran en diferents hotels per passar la nit. L'avió avariat no està en condicions de volar.