El Juan no es veu en cor de fer el trekking que tenim programat bàsicament perquè, si el comences, l'has d'acabar. És un trek de 3 dies per un paratge on l'únic accés és a peu o en helicòpter, el que vol dir que si a mig camí el turmell li fes mal i no pogués continuar, la broma li sortiria molt cara. Jo, agraïda que hagi vingut fins aquí per mi, no em queda una altra opció que quedar-me amb ell (i amb les estimades Daises) i buscar un pla alternatiu.
La primera part de la jornada la compartim amb el grup. Pugem tots junts a 2.190 metres d'altitud (en autocar, és clar!) per gaudir de les vistes del Circ de Mafate, tercer i últim circ que ens queda per conèixer, de l'illa.
El mirador Piton de Maïdo ens ofereix unes vistes excepcionals.
Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, igual que els seus veïns Cilaos i Salazie, aquest excepcional territori, preservat i protegit del trànsit automobilístic alberga una increïble biodiversitat i moltes espècies endèmiques. Un paradís per a senderistes i amants de la natura en general doncs compta amb prop de 180 quilòmetres de senders condicionats.
Des de les altures atalaiem tot el circ, fet que dóna l'oportunitat a l'Emi d'explicar-nos el recorregut previst pels pròxims tres dies.
Passegem una estona pels entorns del mirador, tot buscant diferents punts de vista del circ...
...fins que és hora de retornar a l'autocar. Per uns quants, comença el trekking!
Ens acomiadem del grup, de l'Emi i dels dos guies de muntanya que els acompanyen, tot desitjant que ningú prengui mal, és clar, i que tinguin bon temps, sobretot sense pluja! Ànims companys! Ens veiem a Cilaos en dos dies!
Ens acoblem a l'Alícia, la Isabel i la Sílvia (àlies Les Daises) que, com que ja anticipadament havien decidit no fer el trekking, tenen contractat el transport fins a Saint-Paul (a uns 10 km de Saint Gilles) doncs volen visitar la finca de Villèle que alberga un museu que evoca la crònica d'una rica família de colons que va marcar la història de l'illa entre els segles XVIII i XIX. La visita permet veure la mansió on va viure la senyora Desbassayns, figura destacada i controvertida. Mitjançant el mobiliari d'època, els documents històrics i els objectes decoratius, es reconstrueix l'entorn de la família Desbassayns durant el fosc període de l'esclavisme.
Malauradament no hi ha visites en castellà així doncs el Juan i jo decidim retornar a Saint-Gilles i aprofitar el dia allà.
Busquem la parada d'autobús que ens baixarà fins a Saint-Gilles Les Bains. En mirar els horaris veiem que encara falta estona perquè passi així que aprofitem per visitar la capella Pointue. Declarada Monument Històric, presenta una arquitectura molt original, amb la seva forma de rotonda coberta per un sostre alt.
Edificada al segle XIX per ordre de Madame Desbassayns, la capella alberga la seva tomba, així com una estàtua policromada de Sant Miquel.
Puntualment passa l'autobús i baixem a la parada propera al port de St. Gilles. Diuen que "más vale malo conocido, que bueno por conocer" així que repetim restaurant, Le D.C.P, i ens posem les botes a un molt bon preu.
Fem la digestió caminant uns 4 quilòmetres, xino-xano, cap a la platja de l'Hermitage, que ja coneixem d'ahir doncs és l'única "propera" que permet el bany!
I per fi arribem i hi plantem la tovallola! Tarda de relaxació, nadant i veient peixets!
Com que no ens fa gràcia deixar les motxilles soles amb tota la documentació, els calerons, les càmeres... decidim anar a fer snorkel, per torns.
Mireu quants peixets veiem!
Els cogombres de mar, amb cos allargat i carnós, acostumen a ser carronyers, alimentant-se de restes que es dipositen sobre el fons marí. N'està ple i em fa molta angúnia trepitjar-los sense voler!
El peix estendard escolar, una variant del peix papallona, presenta part de la seva aleta dorsal en forma de llarg filament, que pot arribar a mesurar fins i tot més que el mateix animal. El seu cos és aplanat i comprimit lateralment i arriba als 21 cm de llarg.
I a veure si veieu aquesta altra espècie...
Si? No?
Potser ara més? Aquí teniu un Peix Pedra.
Els peixos pedra viuen en aigües costaneres, a pocs metres de profunditat, perfectament camuflats simulant ser una roca o un tros de corall. La seva pell és grisa amb tons blancs, marrons, vermells o fins i tot grocs i verds, i compten amb petites protuberàncies al llarg del seu cos el que els dóna aquest aspecte de roca sota l'aigua. Té una grandària mitjana de fins a 35 cm de longitud però el que veiem nosaltres és més petit.
Dies més tard, en compartir les imatges amb els companys, descobrim, horroritzats, que aquest peix pertany a la família dels Synanceiidae, un grup de peixos verinosos, dels que la picada pot ser mortal per als éssers humans. Compta amb tretze espines en l'aleta dorsal que injecten una quantitat de verí proporcional a la pressió que s'exerceix sobre ell. Diuen que la picada causa un dolor insuportable i una enorme inflor. El seu verí s'estén ràpidament matant els teixits, duent a debilitat muscular, paràlisi temporal i xoc, el que pot resultar en la mort si no es tracta urgentment. Sant Antoni Gloriós! Sort que el Juan el va veure, i sort que no se li va ocórrer tocar-lo!
El peix ballesta és un peix colorit. Freqüentment tenen ratlles i taques i habiten en les aigües càlides properes a la costa.
Estant jo "de guàrdia" sento un soroll. "Pam! Pam! Pam!". <<Què deu ser?>> Just passada la barrera de corall hi ha un vaixell, com el que vam agafar ahir. El so ve d'allà. A cada "Pam" que sento, veig una gran esquitxada. <<El vaixell duu algo per picar l'aigua i cridar l'atenció de peixos i animals marins?>>. Em poso les ulleres, no entenc què estic veient. <<Olalaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!! Però si és una balena juganera que no para de moure's i de donar cops de cua a l'aigua!!!!>>
Veieu les dues onades que hi ha darrere del Juan? Doncs allà hi ha la barrera de corall. Just a l'altra banda hi havia la balena!!!!! M'entren ganes d'entrar corrent a l'aigua i anar-la tocar! El Juan, des de dins l'aigua ni s'adona dels cops de la balena ni dels meus crits histèrics demanant-li l'atenció. Ell, des d'on és, ni la veu. Quina sort que he tingut!
Ja quan estem farts de tanta aigua decidim seure en un dels quioscs que hi ha a primera línia de mar, tot prenent una cerveseta i esperant la posta de sol.
Retornem xino-xano cap a l'hotel al qual arribem que ja és de nit. El Juan, per descomptat, es treu la sal del mar banyant-se a la piscina. Jo prefereixo la dutxa de la nostra habitació!
Sopem a l'hotel, que tenen menú molt bé de preu, compartint agradablement taula amb les Daises, tot explicant-nos que hem fet durant el dia. Ens acomiadem i a dormir. Bona nit!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada