Hell-bourg

Situat al nord-est de l'illa, el circ de Salazie no és només el més frondós, sinó també el més accessible dels tres circs de Reunió. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, igual que els seus veïns Mafate i Cilaos, aquest territori preservat, de clima humit i vegetació abundant, alberga nombroses cascades al llarg i ample dels seus precipicis muntanyencs. 

La més impressionant és el Vel de la Núvia (Voile de la Mariée), que en caure es divideix en múltiples cascades més petites i que vam poder contemplar ahir des del camí que uneix  el poble de Salazie i Hell-Bourg, on ara ens trobem.

Ens despertem que fa un dia preciós i ara, amb llum de dia, gaudim de l'entorn on ens trobem. Hell-Bourg és un poblet encantador amb un fabulós teló de fons de majestuoses muntanyes en forma de grandiós amfiteatre.

Després d'esmorzar ens dividim en diferents grups. Per una banda les tres amigues catalanes, a partir d'ara les Daises, que no són massa "caminadores", es queden pel poble. Els Pro surten ben d'hora a fer el trekking més llarg i dur de la zona i el Juan i jo, que estem a mig camí entre les Daises i els Pro formem el nostre propi grup, els Dimanche (nom adaptat, en francès, de "Dominguero") amb la Blanca, la Mari Àngels i la Marian.

Comprem uns entrepans a un forn de pa que l'Emi ens ha indicat i ens posem en marxa.

A part de la frondositat del lloc, que és espectacular, també ho és la mida de les seves...

...nyanyesssssssssssss!!!!!

Tot i les queixes del Juan...

...ens hem decidit a fer un trekking curt i senzill, d'uns 2,5 km amb un desnivell de 400 m positius a Terre Plate on suposadament hi ha un quiosc, en un mirador, on podrem menjar el nostre entrepà. A caminar doncs!

La pujada costa però les vistes són ben boniques...

...i les plantes ben exòtiques!

El nivell del grup està bastant igualat així que anem fent parades curtes, per beure aigua i recuperar l'alè.

L'ambient és molt humit i per això, la vegetació és tan abundant. Per això el Juan se'n riu d'aquest cartell rovellat. És impossible que hi hagi perill de foc!!!!

Per fi arribem al mirador de Belvédèrem, a Terre Plate, i quedem ben decebuts. Com a mirador és una caca! La vegetació ha tapat completament les vistes! L'entorn és maco, és clar, però no veiem res! 

Com que és més d'hora del que ens pensàvem, i encara no hi ha prou gana per dinar, decidim seguir caminant, direcció a Source Manouilh.

A la cruïlla de Source Manouilh decidim iniciar el retorn, i seguim camí cap a Îlet à Vidot, un petit poble veí a Hell-bourg...

Abans d'iniciar el descens parem un moment en el mirador, aquest sí amb precioses vistes...

... del nostre proper objectiu: Îlet à Vidot, sota l'emblemàtic Pitón d'Enchaing, de cim pla i cobert de densa vegetació.

Apali, cap a baix, que fa baixada!

No ens sorprèn topar amb un dels molts altars de Saint Expédit, que hi ha repartits per tota l'illa. És un dels Sants més populars de Reunió, tot i que hi ha dubtes sobre la seva existència. Tot va començar l'any 1931 quan una vilatana va erigir-li una estàtua a l'església de Notre Dame de la Délivrance, a St-Denis, per haver atès les seves pregàries. Ben aviat, l'illa es va omplir d'altars de gent que també volia que se li atenguessin les seves oracions.

Amb el pas dels anys, la veneració del Sant ha pres matisos vudús i a més, ha sigut adoptat per la fe hindú, el que explica el brillant vermell de molts dels seus altars. L'església catòlica ha intentat distanciar-se del culte tot i que el nombre d'altars segueix augmentant.

El descens és ben agradable i fàcil i el Juan s'ho passa d'allò més bé tastant fruites collides directament de l'arbre.

Arribem al petit poble, ubicat a la mateixa altitud que Hell-bourg...

...i el Juan senyala, content d'haver acabat el seu sofriment, d'allà on venim, a 1.370 metres d'altitud. Ara bé, encara ens queden 2 quilòmetres de camí (això si, a peu pla) per arribar a Hell-bourg.

A 10 minuts d'arribar a Hell-bourg, i gràcies a un vilatà que ens ho indica, visitem les ruïnes d'uns banys termals que van funcionar fins al 1948 i que van donar importància al poble, doncs la gent més adinerada hi venia a descansar i a gaudir de les termes i, és clar, hi va construir esplèndides cases criolles.

Un despreniment de terra va taponar les fonts, motiu pel qual, ara som en unes ruïnes. Ple de floretes i sense gent, ens sembla un lloc ideal per menjar-nos l'entrepà.

Sortim de les termes pel camí que utilitzaven antigament, per accedir-hi, els veïns de la zona i entrem al poble que comença a plovisquejar. Amb tanta pluja no és d'estranyar veure tanta verdor, oi?

Tots coincidim que ens mereixem un descans i, donat que ara fa mandra caminar sota la pluja, decidim fer un cafetó (o cervesa, depèn dels gustos de cadascú) a aixopluc.

Sembla que el ximi-xurri de pluja no pararà així que, havent pres el cafè, o la cerveseta, decidim continuar la jornada. Volem veure la Maison Folio, una típica casa burgesa del segle XIX considerada una de les més boniques del poble, que es pot visitar.

La casa té un exuberant jardí, amb gran varietat de plantes aromàtiques, comestibles, medicinals i ornamentals.

Visitada la casa, i encara plovisquejant, decidim per unanimitat retirar-nos al nostre hotelet, a dutxar-nos amb aigua calentona i posar-nos roba eixuta. 

A l'arribar a recepció, per recollir la clau, l'amable amfitriona ens demana que l'acompanyem. Creuem el menjador i pugem unes petites i estretes escales de fusta i ens fa entrar en una habitació. Olalaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!! No em dóna ni temps a preguntar-li a la senyora si el podem fer servir lliurement (és a dir, gratis) que el Juan ja és a dins! Per sort, sí que era gratis! :)

Ben relaxats i amb el fred tret del cos, ens reunim tots al menjador, a l'hora acordada, per fer el briefing diari en què coneixerem el planning de demà, i per sopar!

El sopar, un bufet lliure, és sorprenentment extraordinari i amb plats típics de l'illa. Com que vull tastar-ho tot, i no m'agrada deixar-me res, em preparo un plat combinat amb una mica de tot.

El que més m'encanta, i que em recorda la coliflor de la mami, és el gratin chouchou.

L'Emi ens explica que les condicions climàtiques de Salazie es presten de meravella al cultiu del chouchou, una verdura que els locals consumeixen preferentment gratinada.

Molt bo també el Cari Poulet; en realitat és pollastre al curri. A Reunió però, aquesta mena de curri, anomenat cari, no s'assembla en res o en gairebé res al que coneixem, que és el de l'Índia. La salsa porta cúrcuma (procedent del rizoma del gingebre i no té res a veure amb el safrà per molt que s'hi assembli) barrejada amb all, ceba o pebrot picat. No pica massa i té una lleugera amargor que pot recordar-nos a la taronja.

També molt bo, però al final massa picant per mi, el Rougail Saucisse. A la cuina criolla, a més del cari, no sol faltar el rougail, que és una salsa una mica picant nascuda de picar pebrots, tomàquet, ceba i gingebre, entre d'altres. Si bé s'utilitza per condimentar diferents carns i peixos, l'opció preferida pels locals és el rougail saucisse, elaborat amb salsitxes. 

També tastem les Bichiques. Anomenades, pretensiosament, "el caviar de l'Illa de la Reunió" es tracta, en realitat, de les cries d'un peix tropical de la família dels gobis que neixen a les desembocadures dels rius. Seria una versió similar a la dels xanguets, encara que aquí, en lloc de fregir-los, els preparen acompanyant-los amb el famós cari. És un producte de luxe a Reunió, ja que el quilo ronda els 50 euros, però sincerament, no em fa el pes.

Tastat tot, repeteixo del chouchou i, tot i el picant, de les salsitxes però em deixo gana per les postres! Mmmmmmmmmmm!

I ben a rebentar, i després d'engolir el xupito, cortesia de la casa, del famós rhum arrangé (rom reunionés que ells mateixos preparen, macerat amb fruites) ens donem la bona nit i cadascú al seu llit. Ala, bona nit!