Esmorzem ben d'hora i esperem pacientment a la porta de l'hotel, l'autocar que ens durà a Saint-Pierre, últim destí de la primera part del viatge, i que fa tard.
L'espera però, ens permet veure, sense núvols ni boira, el Piton des Neiges (el pic de les Neus) que, amb els seus 3.070,5 metres d'altitud, és la muntanya més alta de l'illa. És alhora un volcà que no presenta activitat des de fa més de 12.000 anys.
L'autocar per fi ens recull. Circulem per la carretera RN5, de 35 quilòmetres, que connecta Cilaos amb Saint-Louis. Les Daises, el Juan i jo ja la coneixem, de quan vam venir de Saint-Gilles a Cilaos. Preparem les càmeres i mirem impacients la resta del grup que no sap el que els espera.
La RN5 és una carretera estreta i molt virada (té més de 400 corbes) que transcorre durant bona part del seu trajecte penjada del vessant de la muntanya i sobre una profunda vall pel qual transcorre el riu Bras de Cilaos.
Les vistes són excepcionals (i de vertigen) però això no és tot; la carretera passa per un parell de túnels molt estrets, tant, que amb prou feines hi entra l'autocar! En entrar al túnel es fa un silenci sepulcral que es trenca quan sortim del túnel. Buf! Sort que no ha vingut cap cotxe!
L'Emi ens explica que quan van construir la carretera, sobre l'any 1930, per estalviar temps, van construir en paral·lel des de Saint-Louis cap a Cilaos i des de l'altiplà de Cilaos cap a Saint-Louis, amb la intensió de trobar-se al mig. En "trobar-se", les carreteres no encaixaven. Algú s'havia equivocat amb algun càlcul! Sant Antoni Gloriós!
Després d'una sèrie de propostes bogues, l'enginyer Telmar va proposar estendre les dues seccions per dos torns cadascun i fer un bucle elegant perquè la carretera es desplegués i passés sobre si mateixa; així va néixer el Pont de la Boucle.
L'any 1999 les voltes van ser suavitzades, la carretera es va ampliar i es va redissenyar el pont.
Arribem per fi al petit aeroport de Saint-Pierre. Tots estem impacients. Estem a punt de viure un dels moments més esperats del viatge!
Ens separen en tres grups...
...i ens pesen, per distribuir-nos en els seients de... l'helicòpter!!
Nosaltres, som Charlies, tenim l'últim torn. Hi ha dos helicòpters, així que hem d'esperar que els nostres companys tornin per poder pujar nosaltres.
El vol dura uns 45 minuts així que paciència. Fem temps observant els bonics ocellets amb què topem fora del petit aeroport...
... i fent un cafè.
I per fi ja ens toca! El nostre helicòpter està a punt d'arribar així que ja ens porten a l'hangar.
Des d'allà estant veiem aterrar un ATR 72-500, l'avió que ens durà, demà, a l'illa de Maurici.
I per fi ja és aquí el nostre helicòpter! Cap amunt!
Al Juan li toca darrere amb la Maria Àngels i la Blanca...
... i a mi em toca davant, amb la Marian! Uallaaaaaaaaaaaaaa!
El vol, que recorrerà l'illa i que ens permetrà veure tot el que hem visitat fins ara, des de l'aire, és una autèntica meravella i no podem tenir més sort; fa un dia esplèndid.
Primer sobrevolem l'espectacular Circ de Salazie, el primer dels tres circs que vam conèixer de l'illa...
...i el magnífic Piton de la Fournaise.
L'helicòpter baixa moltíssim, tant que sembla que vulgui aterrar sobre la caldera. Malauradament no veiem rastres de la recent erupció del 14 de juliol, que sembla que ja es va extingint.
... a les que s'apropa molt.
Tant, que pateixo que les hèlixs no topin amb la muntanya.
Recuperats (o això ens pensem) de la impressió del vol rasant que fa el pilot entrem en un túnel, entre muntanyes, que encara me'n faig creus de com va poder passar per allà. Una barreja de pànic i exaltació ens recorre el cos. Pobre Marian, com li estic deixant la cama de tant estrènyer-li!
Quan per fi l'exaltació supera la por, el que ens permet gaudir del moment, descobrim la bonica i espectacular Trou de Fer que uns dies abans vam veure des d'un mirador. Al nostre pilot, que li va la marxa i sentir-nos cridar histèrics, fa una volta vorejant l'espectacular canó que ens deixa ben desorientats.
Quan l'helicòpter es posa recte ens trobem davant del mirador, sota la mirada d'incrèduls turistes que saluden desconcertats. Holaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!
Encara saludant, el pilot fa un gir brusc cap a l'esquerra i ens fa baixar en picat. A la cabina tot són crits! Sant Antoni Glorioooooooooos!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Havent recuperat l'alè seguim gaudint de l'espectacular paisatge.
... i retornem a Saint-Pierre per aterrar. Oooh! No volem que s'acabi!!!!!!!!
Ens acomiadem del fantàstic pilot agraint-li les espectaculars acrobàcies aèries que ens ha fet. La Maria Àngels baixa pàl·lida, no tan agraïda, però li perdona per el guapo que és.
Aquí teniu un vídeo de la companyia Corail helicopteres, amb qui vam fer el vol, i que dóna fe de l'espectacularitat del que vam viure i veure. Una experiència única i que un no es pot perdre.
I aquí un resum del nostre vol, amb riures histèrics i crits inclosos!
Encara amb l'adrenalina a cent arribem al nostre espectacular hotel de Saint-Pierre, l'hotel Le Battant des Lames.
(vistes des de l'habitació)
Ens instal·lem a les respectives habitacions i sortim amb les Dimanche a fer un tomb.
Caminem pel passeig marítim, direcció al centre.
I mal-mengem en un quiosquet tot veient petar les onades.
De postres, un bonic gelat!
Ens acostem a veure l'ajuntament de la ciutat...
... i passegem per la Rue des bons enfants, el carrer comercial de Saint-Pierre que avui, diumenge, és ben desèrtic.
La veritat és que no ens està agradant massa així que el Juan i jo decidim tornar a la platja i passejar fins a l'hotel, vorejant el mar i descobrint la quantitat de corall mort, que hi ha a la sorra.
... quedem (a base de senyes des dels nostres respectius balcons) amb la resta de companys per veure'ns a la piscina.
Sembla mentida, però avui és l'última nit que passarem a l'illa i és l'última que passarem amb l'Emi. Fem el sopar de comiat fora de l'hotel, en un restaurant a 15 minuts caminant, que ella coneix i on sopem prou bé.
Retornem a l'hotel...
...i busquem un espai on seure tots junts i brindar amb dos ampolles de licor que el José Luis i el Juan van comprar ahir, al mercat de Cilaos.
Li regalem a l'Emi un sobre amb calerons, que li aniran molt bé per l'expedició en bicicleta que farà per Àfrica durant un parell de mesos (o qui sap si més) quan acabi la temporada.
I aquí estant, gaudim de les estrelles i de la bonica lluna que tenim avui i ens donem la bona nit.
Fi de la primera part del viatge. Bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada