.jpg)
Ens despertem extremadament d'hora, tan, que si hi passés alguna carretera encara no l'haurien ni posada. Quina son... però he dormit de meravella!
Veiem com va sortint el sol, a poc a poc, mentre esmorzem.
Abans de marxar del salar, i per aprofitar l'escenari (infinit i sense entrebancs), el Javi ens proposa un joc.
Donat que som molts, i per evitar xocs innecessaris ens fa jugar per torns. Ens col·loca formant quatre línies, d'unes 4-5 persones per línia i a 200 passos hi col·loca una cadira. L'objectiu del joc, simplement, es arribar a la cadira, o millor dit, apropar-s'hi al màxim, amb els ulls tapats.
Jo em poso al final, doncs tinc ganes de veure què fa la gent.
El Javi toca l'ombro del personal de la primera línia. No els fa ni donar voltes sobre ells mateixos abans de fer-los posar en marxa!! Això està xupat!
La Manoli enlloc d'anar endavant va endarrere i els cuiners la paren, abans d'estampar-se contra la seva furgoneta.
La Itxasu i el Javier enlloc d'anar rectes fan una volta, retornant al punt d'on han sortit.
El millor el José Maria. Es limita a donar voltes entorn a un estupefacte Javier que intenta no riure per no descomptar-lo.
Jo, tenint en compte la participació anterior, no ho faig tan malament doncs tot i que en una direcció bastant desviada, vaig contar els 200 passos en línia més o menys recta.
No us podeu ni imaginar el que vam riure. Veure per creure!
Amb molta pena, deixem enrere el salar i retornem a Gweta...
A Gweta ens espera el camió, amb les nostres maletes, i d'allà ens dirigim a Maun.
Maun és la cinquena ciutat més gran de Botswana (amb uns 60.000 habitants) i és la capital del turisme del país, a més de ser la porta d'entrada al Delta de l'Okavango.
Hi arribem per dinar. Fa tanta calor que molts coincidim en que ens ve de gust prendre alguna cosa per beure. A més, hem vist Maun des del camió i no té massa encant, per no dir gens.
Aquí prenem quelcom, i aquí dinem.
Mireu què hi ha a l'altra banda del carrer:
L'aeroport!!
D'aquí sortim, a les 15:30, direcció a Seronga.
Sorprenentment, abans de l'hora prevista, ja ens fan "embarcar". Ara sí que ja estic nerviosa... Espero gaudir del viatge doncs ha de ser espectacular.
El Delta de l'Okavango és el delta interior (no desemboca al mar, sinó a la plana del desert de Kalahari) més gran del món. El forma el riu Kavango, que ve de Namíbia i que és anomenat Okavango quan entra a Botswana.
Vista des de l'espai del Delta del Okavango (NASA)
Gràcies a Déu, el delta no el veig des de tan amunt.
Sóc incapaç de dir quan dura el trajecte. Per una banda se'm va fer etern (quina sensació més horrorosa la de volar en avioneta!) però per l'altre... les vistes son impressionants i no vols que s'acabin mai.
Aterrem a Seronga, un petit poble de menys de 2.000 habitants, ubicada molt a prop del començament del delta i que té una "pista d'aterratge". Per sort, des de l'aire no la veig... Mare meva! No està ni asfaltada!!!
Bé, prova superada! Yuju!
A peu de pista ens recull el transport que ens durà a veure (i a tocar) el delta. El vehicle em recorda molt al que tenim aquí pel bestia. Així hem d'anar? M'encanta!!
Eli, preguntaves pels cinturons de seguretat? :)
I aquí us deixo una de les imatges més dolces que m'he emportat del viatge, tot i que la foto no li fa gens de justícia al moment. Al passar per un poblat, tots els nens van acostar-se a la carretera corrent i cridant per saludar-nos i van córrer darrere el camió (amb tota la pols que aquest deixava anar) fins que ja ens vam allunyar massa. Ximpleria, però em va encantar.
Per fi arribem. No encara al destí però sí al següent transport. I en tinc unes ganes...!! Un altre dels moments més esperats del viatge: navegar pel delta, en mokoro!
El mokoro és un tipus de canoa, utilitzada tradicionalment, i correntment, en el delta de l'Okavango. Originalment eren de fusta però avui en dia son ja de fibra de vidre.
És sabut que sóc un pèl patosa però aconsegueixo entrar-hi sense fer caure ni al mokorer ni al Joan, el meu compi de mokoro, i això que d'inestable n'és (o al menys ho sembla).
En marxa!
El mokorer propulsa el mokoro estant dret, i des de popa, per les aigües poc profundes del delta, amb un pal.
És realment espectacular el silenci. Només sentim el picar del pal a l'aigua i el fregament del mokoro, amb els nenúfars. Brutal.
.jpg)
Tot i el silenci, no estem sols. El delta és un oasi dins d'un territori semi-àrid en el que hi passen temporades uns 200.000 grans mamífers i unes 400 espècies d'ocells. El mamífer més nombrós és l'antílop Lechwe amb 60.000 individus que menja plantes aquàtiques, però també s'hi troben elefants, girafes, cocodrils, lleons, lleopards, hienes... i hipopòtams.
Justament són els hipos els que ens trenquen el silenci i ens van parar.
Els tenim ben aprop i els mokorers s'afanyen a portar-nos cap a la vora del riu. Sense baixar del mokoro, hem d'esperar que marxin abans de seguir camí.
Al principi és espectacular veure'ls de tan aprop, aliens a la nostra presencia. El problema és quan els deixes de veure, però els sents... però l'espera no pot ser més oportuna...
Els hipos ja han marxat però els mokorers s'esperen per permetre'ns veure la posta del sol, des del mokoro i en un silenci sepulcral. Pell de gallina.
Amb la poqueta llum que encara ens queda, ens posem en marxa.
Arribem al campament que ja és gairebé de nit.
Després d'un deliciós sopar, els cuiners i mokorers ens regalen un repertori de balls i cançons populars. Després intentem tornar-los el regal però més aviat fem el ridícul doncs acabem cantant els "pajaritos a bailar" i "l'aserejé". Amb això us ho dic tot!
Bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada