Jugant amb els descendents d'un dels pobles més antics del món

Ens despertem amb un soroll. Què passa? El soroll ve de dalt, de la taulada de la nostra cabana! Qui (o què) hi ha?

Mira-te'ls! per fi els veiem! Seran els lladres de xocolata?

Deixem les maletes gairebé tancades i anem cap a la gran terrassa, a esmorzar. Avui tampoc hem hagut de matinar massa i estem tots ben nets i descansats. Avui ens espera un dels dies més durs del viatge.

A les 10:00 ens acomiadem de les espectaculars vistes de la Guma Lagoon...

...i ens enfilem, uns amb més estil que uns altres, al que és el nostre primer transport d'avui.

En poc més de mitja hora fem parada tècnica a una petita població rural. Aquí hem d'esperar els vehicles que ens duran al nostre destí d'avui, el campament de Kananga ubicat en una part reservada del Gidichaa Camp i que gestiona en Bernard Horton.

Aprofitem l'espera per visitar el petit poble.

Tot passejant descobrim la perruqueria...

...la botiga de queviures...

...i el que no podia faltar, el bar del poble!!

El transport tarda més del previst, però finalment arriba. Ens recull en Bernard Horton, un escocès, apassionat de la caça i considerat el pare de la ballesta moderna que decidí, l'any 1994, abandonar el seu imperi per viure entre els boiximans del Kalahari de la Botswana occidental.

Carreguem els vehicles amb la nevereta, les maletes, els estris dels cuiners, el menjar, l'aigua... sota un sol d'espant (observeu que estem tots a l'ombra!!) i sortim direcció a Gumare, on hi arribem hora i mitja més tard. 

La parada a Gumare, a part d'aprofitar per estirar les cames, la fem per temes logístics. Gumare es un petit poble rural, però té la infraestructura suficient perquè el Javi pugui canviar moneda, comprar la matèria prima pel sopar i fer les gestions necessàries per mantenir la logística del viatge.

I seguim, ja sense més parades, cap al nostre destí d'avui, en algun lloc entre Gumare i Nokaneng.

Després de circular durant dues hores i mitja, sota un sol que cremava, amb el cul adolorit dels salts que feia el camió i ben empolsegats, arribem al nostre campament. La veritat és que avui ni les patates, galetes ni fruits secs que el Javi sempre ens prepara per fer el trajecte més amè no han servit de massa. Aquest trajecte ha sigut durillo. Però ja ho diuen! "Sarna con gusto, no pica!"

Cadascú elegeix la seva tenda...

...i amb ganes busquem l'ombra, sota la carpa, i prenem una coca-cola ben fresqueta, que ens ajuda a refer-nos. Els pobres cuiners s'afanyen (tot i el cansament que porten, el mateix que el nostre) a preparar-nos el dinar. Son dos quarts de quatre!

No tenim temps ni de fer el cafè, que rebem visita. Són els descendents d'un dels pobles més antics: els San, un dels últims pobles caçadors - recol·lectors del planeta.

Juntament amb els khoi khoi, els San van ser els primers habitants de l'Àfrica austral i segons estudis genètics recents són probablement el poble més ancestral del món.

Tradicionalment subsistien essencialment mitjançant la caça i la recol·lecció de fruits, llavors i tubercles del bosc i del desert . Viatjaven en petits grups familiars sense jerarquia i sense fronteres, respectant el ritme de la natura i deixant com a única mostra del seu pas pintures i gravats rupestres repartits per tot Àfrica austral. Amb l'arribada dels colons europeus, molts van ser massacrats o forçats a abandonar les seves terres ancestrals i relegats a sobreviure a les zones més àrides i inhòspites, com el desert del Kalahari. Van aconseguir adaptar-se a condicions de vida cada vegada més extremes gràcies al seu sorprenent coneixement i profund respecte de la natura.

S'estima que la població actual és d'uns 100.000 individus repartits entre Namíbia i Botswana però avui en dia ja no són exclusivament caçadors - recol·lectors doncs s'han hagut d'adaptar a les lleis actuals del país.

Ens presentem, un per un...

... i ens descobreixen la musicalitat del seu idioma i alguns dels seus jocs, que compartim amb ells.

 Al principi, com sempre, em costa agafar-li el tranquillo, però un cop li agafo no paro. Tot i que el vídeo no ho mostra vaig parar quan ja no podia seguir saltant pel cansament, deixant als bushmen ben sorpresos! :)

Després ens toca a nosaltres, i els ensenyem jocs nostres, com el 1, 2, 3, pica paret!

...o el que se'ns passa pel cap, per entretenir als més menuts!

El temps passa volant, i els bushmen s'acomiaden de nosaltres. Al vespre, abans de sopar, tornaran per mostrar-nos balls i cançons tradicionals, a la vora del foc.

Així quedo jo, després de jugar amb els trapelles.

A la foto somric molt, però deixo de fer-ho quan recordo que avui no tenim dutxa! Mare meva! Amb les tovalloletes humides del Mercadona no faré res! Sort de la Manoli i en Mario, que van més ben preparats que jo, i em deixen unes esponges ensabonades, també del Mercadona (l'experiència és un grau!) que van de meravella. No és una dutxa, però s'agraeix! 

Tal i com ens han promès, els San tornen i ens delecten amb cants i balls tradicionals.

El Javi els agraeix l'espectacle, amb un altre...

Queden completament flipats, i marxen amb la promesa que si demà al matí tornen, per ensenyar-nos com fan foc, el Javier, un company nostre, els farà un altre truc de màgia.

Gaudim, novament, d'un sopar exquisit...

... i allarguem el sobretaula fins que el cos aguanti.

Avui aguanta poc, doncs no tinc esma ni de seure al voltant de la foguera. Entre el viatge i els nens San estic feta pols. Dormiré com un tronc.

Bona nit!