Em desperto completament recuperada i encantada de la vida. Per una banda, avui l'esmorzar no és fins les 08:00 i, per l'altre, mireu quines vistes que tinc des de la meva cabina... qui no s'aixecaria de molt bon humor?
L'esmorzar és a la coberta així que l'entusiasme va en augment!
Després de l'esmorzar, el Javi ens comunica un petit problema logístic. Resulta que avui coincidim dos grups de Kananga en el mateix allotjament i per tant, no hi ha lloc pels dos. Avui ens tocava dormir en un Tented Camp (campament amb tendes de campanya grans, amb llit incorporat, però amb bany compartit). El Javi ha aconseguit ubicar-nos al lodge que hi ha al costat del campament, en unes cabanes de fusta amb bany inclòs (aquesta és la bona notícia). La mala notícia és que no hi ha suficients habitacions per tots. A mi em toca compartir amb la Lupe i la Marta i a la família Enrech-Rivero també els toca estar tots quatre junts. Els afectats no hi tenim absolutament cap inconvenient així que... on és la mala notícia?
Les maletes, en el seu viatge paral·lel, ben escortades per la Eunice i en Momba, els nostres cuiners, viatgen en una llanxa ràpida...
... i nosaltres, en una altra llanxa, sortim a navegar pel delta, en busca de bells paisatges...
...i de cocodrils!
A mig matí arribem al que serà el nostre allotjament d'avui, el Guma Lagoon. Que com veieu, té una localització immillorable, amb vistes privilegiades on el delta s'obre formant un bonic llac.
Baixem de la llanxa ràpida i olalá!! Descobrim la gran terrassa!
A més, el Javi, que és tot un detallista, ens convida a un petit aperitiu de benvinguda, a base de patates i olives.
Recuperem les maletes (per fi!) i ens ubiquem a les diferents cabanes. Hem triomfat, o no?!
Fem les reparticions de llits i la Lupe em cedeix el llit i es queda amb el matalàs a terra. La veritat és que li agraeixo doncs abans d'entrar he cridat veient com la Marta i la Lupe perseguien a dues nyanyes (GRANS!) i en mataven a una... l'altre ves a saber per on sortirà aquesta nit!!
Ara bé, l'explicació de la nostra aventura amb les nyanyes no sorprèn a ningú del grup doncs en Javier i la Rocío ja els han explicat com la xocolata que tenien al porxo ha desaparegut, sembla ser que per uns simpàtics monos. Ho saben perquè "Els Caris" ho han filmat. La història aclaparadora però és la d'en Fernando i la Laura que, a més de tenir un niu de ratolins dins l'habitació, s'han trobat un cocodril descansant en el porxo de la seva cabana quan es disposaven a gaudir d'una bona migdiada.
Aquest migdia els nostres cuiners descansen i com es nota, mare meva! Dinem un bufet consistent en amanida i hot dog que ens mengem a gust, més pel lloc i per la companyia que pel menjar en sí.
Fins a mitja tarda tenim temps lliure així que aprofitem per contactar amb els de casa, doncs per fi tenim wifi!!!, carreguem totes les bateries, que després de tres dies ja estan que tremolen...
...i prenem cafè, descansant i xerrant, amb unes vistes d'espant.
A l'hora concertada, les 19:00, ja és de nit, i sortim en llanxa ràpida en busca de... cocodrils!!! I per què de nit? Doncs perquè les llanxes van il·luminant la vora del llac en busca dels seus ulls, que al quedar il·luminats, és quan es veuen. Se sap la mida del cocodril localitzat per la distància que hi ha entre els dos punts.
La sensació d'anar en llanxa ràpida que, com bé diu el seu nom, va ràpida, en un lloc completament fosc (la única llum que hi ha és el focus que la llanxa porta i que no para de moure a esquerra i dreta per buscar cocodrils) i que recordem, estem en un entorn que consisteix en canals, que es van fent amples, estrets, giren a l'esquerra, giren a la dreta... fa de l'experiència (independentment de veure o no cocos) única.
Finalment, tenim la sort de veure, i tocar, un cocodril petitó...
...i un altre que, tot i petit, ja no ho és tant.
I en aquest punt m'he de parar un moment doncs, aquest cocodril i en José Maria, el nostre aventurer company de 78 anys, són els protagonistes de "la gran anècdota" del viatge.
Els experts conductors de la llanxa, apart de veure cocodrils on la resta només veiem foscor, son capaços de treure un cocodril (relativament petit) de l'aigua per pujar-lo a la llanxa i que el puguem veure ben d'aprop i fins i tot, el puguem tocar.
En José Maria, encara ara no s'explica com, s'anima a tocar-lo, però amb tan mala baba que col·loca el seu dit índex dins la boca oberta del coco.
Veieu aquest vídeo, tot pensant que el pal és el dit d'en José Maria...
Finalment, amb una navalla, aconsegueixen obrir la boca del cocodril per alliberar el dit d'un José Maria que s'ha quedat ben petrificat, pobre. La llanxa d'en José Maria retorna al lodge acompanyat d'en Javi, una mica espantat, i de la Belen, que com que és neurocirurgiana (poca broma) li mirarà la ferida i li curarà.
La resta, una mica preocupats, continuem la cerca de cocodrils, sense massa èxit. De retorn, de cop, la llanxa es cala. Es para el motor, i amb el motor es para el focus. Un intent. No arrenca. Jajaja. Segon intent. No arrenca. Ups. Tercer intent. No arrenca. Per favor!! Que estem enmig d'un canal, de no sé on, envoltats d'una negror espessíssima i amb la certesa de que hi ha cocodrils voltant!!!!!! Quart intent. Arrenca. Jejeje (riure nerviós).
Al retornar al lodge tots ens avoquem a la cuina, que és on estan curant a en José Maria. Al cap d'uns minuts surt amb el dit alçat, ben embenat i somrient. Està bé! Tot ha quedat en una bona anècdota!
L'Eunice i en Momba ens preparen el sopar cuinant a les instal·lacions del logde, així que sopem de meravella. Després d'una agradable sobretaula les supernenes decidim retirar-nos. Això sí, amb els tres frontals en marxa i els sis ulls ben oberts, no sigui que un cocodril hagi elegit el nostre bonic porxo per passar la nit.
Bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada